L'experimentació i la curiositat: dos conceptes vitals per al bon desenvolupament.

M'han deixat un llibre que m'ha semblat del tot interessant: “La ciencia de ser padres” de la Margot Sunderland. El contingut del llibre és a partir de molts estudis realitzats sobre l'impacte que té l'educació en el desenvolupament del cervell del nen/a i també de l'experiència real de moltes famílies. A partir d'aquí, dona alguns consells i pautes per poder resoldre alguns reptes en l'educació dels nostres fills/es.

Sunderland té una visió equilibrada i no cau en posicionaments massa dràstics com ho podrien fer altres i la veritat és que m'ha agradat perquè crec que és molt respectuosa amb els nens/es però també sap quan cal aplicar algunes pautes per educar. Parla basant-se en termes científics (en la neurociència: segregacions hormonals, cervell, glàndules pituitaries...) un camp que sempre m'ha apassionat i que ja vaig estudiar quan feia la carrera de psicologia, així que no em ve tant de nou.

Però el que m'ha semblat interessant i per això el títol del post, és quan ens parla del sistema de cerca; un sistema genèticament instintiu que es troba al cervell i que quan s'activa en els mamífers aquests surten a investigar i explorar el seu entorn amb curiositat. Als ésser humans, aquest sistema de cerca fa que s'activin les ganes de viure, l'energia per explorar allò desconegut i l'ànsia per descobrir les coses. També estimula la constant motivació i les ganes d'aconseguir les nostres fites. És un concepte de vital importància si el que volem és viure amb plenitud i crec que cal incentivar aquestes ganes de cerca als infants ja de ben petits, doncs aquest sistema és com un múscul, que quan més s'utilitza  millor funciona i per tant, serem més curiosos, creatius i motivats. Per contra, si el que fem és no utilitzar-lo i passar llargues estones davant la TV,  o dirigint les activitats, aquest sistema de cerca serà ben poc actiu i portarà a la indecisió, al pensament poc creatiu i a la falta de noves idees. Suterland ens indica que hi ha estudis que demostren que molta gent, si de petit/a no ha tingut aquesta curiositat ni el sistema de cerca activat, d'adults els és molt difícil activar aquest interès per la vida i, generalment, són persones que porten anys fent el mateix sense ser feliços però que no busquen més alternatives perquè així han anat fent tota la vida. Solen ser gent amb poques ganes en tot, amb poca capacitat d'innovació i de canvis.

Animem als nostres fills i filles a ser curiosos, a cercar, a investigar i experimentar tant com vulguin, perquè estarem fent-los créixer amb interès, motivació i ganes de fer coses, ganes de resoldre problemes i de lluitar fins al final per allò que considerin important. No els tallem les ales. Sí que és cert que tenim sempre el factor temps en contra, però podem trobar moments per deixar-los experimentar i explorar i que gaudeixin fent-ho.   Valdrà la pena.

La criança d'aferrament (Apego)

Arrel d'un debat que van fer aquesta setmana al programa  de TV "para todos la 2", he pensat que estaria bé penjar-lo aquí al blog perquè m'ha semblat interessant. De fet, tot i que a la taula del debat han volgut posar gent amb dos punts de vista diferents, crec que al final tots estaven d'acord en que el més important és que els pares i les mares tinguin respecte als seus fills/es i que els aportin allò que necessiten en cada moment ja que això pot arribar a influir molt en el seu desenvolupament futur. Res nou, per tant, i crec sincerament que no hi pot haver ningú que hi estigui en desacord.
Cada vegada són més les parelles que opten per aquest tipus de criança empàtica, que reforça l'establiment dels vincles afectius segurs entre pare/mare i fill/a, no deixen que el seu nadó plori i que intenten, en la manera del possible, que els seu fill/a estigui en tot moment relaxat i satisfet i amb les necessitats físiques i emocionals ben cobertes. En aquest debat es parla d'aquests vincles però també dels límits, que per mi, no han d'estar mai separats.

Us deixo l'enllaç:

Debat sobre criança d'aferrament

El control d'esfínters. Pautes de com i quan treure el bolquer.

Aprofitant que ha arribat la primavera i aviat començarà el bon temps i la calor, molts pares i mares que tenim criatures al voltant dels dos anys, ens comencem a plantejar el tema de treure els bolquers als nostres fills/es.

És cert que en la infància res no és exacte i per tant no hi ha una edat concreta per treure el bolquer (tot i que solen estar preparats a a partir dels 18 mesos fins als 36 aprox, i en el cas de les nenes, sempre van una mica més avançades). Però el que cal mirar  no és tant els mesos de l'infant sinó la seva evolució. Cal saber que cada nen/a té un ritme i una maduresa concreta i hem d'estar atents a tot això. La meva filla gran, quan tenia 18 mesos, ja vèiem que hi tenia interès i identificava quan tenia caca o pipí i, tot i que vam esperar un parell de mesos que a la llar d'infants ens donessin l'OK per treure-li conjuntament, la veritat és que va anar molt bé. Ara, amb la petita que té 23 mesos, ja veig que ens hem d'esperar una mica més a donar el pas perquè tot i que sap identificar quan s'ha fet el pipí i la caca, no mostra massa interès en asseure's a la gibrella. La veritat és que ganes no me'n falten de perdre de vista els bolquers, però no la veiem preparada del tot i ens esperarem.

Si vosaltres sou d'aquests pares i mares que esteu pensant en treure els bolquers als vostres fills/es, us poso un seguit de pautes que poden ser útils per poder assolir amb cert èxit aquest aprenentatge:

• Com a pares/mares (o educadors/es), hem d'haver rebut algunes senyals per part de l'infant sobre una certa consciència de control o sensacions de l'aparell excretor: tinc caca (quan ja va brut), tinc pipi, he fet pipí...I que, per tant, ho sap comunicar d'alguna manera a l'adult.
• Si manté el bolquer sec durant un parell d'hores
• Si se sent prou còmode i a gust estant assentat/ada a la gibrella i hi té cert interès.
  
  

Un cop hem vist que està a punt, cal:

• Tenir la gibrella disponible i oferir-li quan sembla que en té ganes o ens ho demana.
• Deixar que s'hi estigui una estona  però no més del que ell/a vulgui.
• Estar atents quan fa una hora i mitja o un parell que no ha fet res, a recordar-li que no té bolquer i si té ganes d'anar a fer un pipí.
  Portar roba prou adient perquè l'infant pugui practicar tot sol.
• No posar els bolquers en casos que a nosaltres ens convé i per la nostra comoditat (si hem d'anar en cotxe, si anem al super..). Cal no confondre a l'infant i si els hem tret de dia, els traiem del tot. D'aquesta manera el procés d'aprenentatge no es veu alterat.
• Quan se li escapi el pipí o la caca al damunt, mai el renyarem, ni li direm que això només ho fan els nens petits ni mira quina marranada...No. Li direm que no s'amoïni, que no passa res i que aviat ho aprendrà.
• En canvi, quan aconsegueixi fer un pipí o caca a la gibrella, sí que podem reforçar-ho positivament i dir-li a l'infant que estem molt contents, que s'està fent molt gran, i mil festes més.També podem fer que tiri ell mateix el pipí o la caca al wc perquè prengui consciència i que tiri de la cisterna.
• En cas que ens n'adonem que realment l'infant no està preparat encara, que no ho passa bé i està inquiet i trist sense els bolquers, podem tornar a posar-li definitivament fins a esperar a veure'l preparat de nou (poden passar uns mesos). Cal estar atents, i si hem de retardar el fet de treure-li els bolquers, no passa res.
  

Altres coses a tenir en compte són:  

• Explicar amb certa antelació l'intenció de treure els bolquers, i si pot ser, ens podem ajudar d'alguns contes que expliquen de manera força entenedora per ells aquest pas.
• De nit i durant les migdiades, podem treure-li més tard, quan tingui l'hàbit de dia adquirit.
• Si l'infant va a l'escola bressol, cal anar alhora amb ells i tenir-hi comunicació constant.
• Cal tenir un bon estoc de roba de recanvi i calcetes o calçotets.

El sistema educatiu a Finlàndia

Com ja sabem, l'educació finlandesa és un referent per a molta gent i està molt bé que cada vegada se'n faci més ressò. M'agrada molt aquest sistema educatiu i com que no tinc massa temps aquests dies per escriure, vull penjar al Blog el vídeo del programa del Jordi Évole "Salvados", que explica molt bé com funciona.
Pels qui encara no l'heu vist, gaudiu-lo!


http://www.lasexta.com/videos-online/programas/salvados/jordi-evole-viaja-finlandia-hablar-educacion_2013012800170.html


També he trobat un altre vídeo que explica molt bé el sistema, us poso l'enllaç:


http://www.youtube.com/watch?v=yRMWcsqnsmY

Col·laborar en les tasques domèstiques

Ahir vaig descobrir, arrel d'un PDF publicat per la Generalitat, una piràmide que em va semblar força interessant. És, evidentment, del tot orientativa i s'ha d'interpretar i aplicar als nostres fills/es com a nosaltres ens sembli més adient i, segurament, veureu que més o menys s'adapta al que ja fan els vostres fills a casa. Tampoc hem descobert res extraordinari, però m'ha semblat que el format i la divisió per edats i tasques és força clar i encertat.

És cert que hi ha nens i nenes que es mostren més col·laboradors a l'hora de fer segons què i d'altres que els suposa un sacrifici molt gran. Tampoc cal que els ofeguem amb les tasques domèstiques perquè són nens/es i com a tals, no els hem d'explotar i obligar-los sí o sí, però penso que cal lluitar perquè de ben petits intentin agafar l'hàbit de responsabilitat i col·laboració a casa. A vegades és molt cansat aconseguir-ho i acabem abans i sense mals humors fent-ho nosaltres, els adults, però està clar que no és la manera correcta i, a la llarga, pot ser que s'acostumin i ja mai més agafin aquesta responsabilitat.

Cal animar i motivar a l'infant a col·laborar, a fer-lo participar d'algunes tasques perquè això és educar. Els ajuda al creixement personal, els fomenta la capacitat participativa i arriben a entendre millor el concepte de cooperació. Estem ensenyant  als nostres fills/es a pensar en els altres i a que experimentin la satisfacció que proporciona el fet de ser útil.

Si veiem que la manera com els demanem la seva col·laboració no fa efecte, potser millor que parem atenció en com els hi transmetem aquest missatge: si ho fem com una obligació, de manera massa imperativa, potser no tindrà massa èxit. En canvi, si els hi plantegem com a quelcom necessari i útil, segurament tindrem més bona resposta i ells n'estaran orgullosos del resultat. No és el mateix dir-li a un infant: -Recull les sabates del menjador, que sempre les deixes per aquí tirades! Que no pas dir: -Vinga, posa les sabates al seu lloc que sinó demà al matí no les trobarem o bé: -Millor que vagis a posar les sabates al seu lloc que és on han d'estar i així segur que no m'hi entrebancaré. D'aquesta manera poden entendre que de veritat és necessari endreçar les sabates (qui diu sabates diu joguines o el que sigui).

Per tant, la responsabilitat personal és necessària per a tots, i nosaltres, els adults hem de ser els referents dels nostres fills/es i els hem d'ajudar amb aquestes petites tasques a ser autònoms i responsables.

Adfjunto l'enllaç a la piràmide de les tasques domèstiques que poden fer els infants a diferent edats. Val la pena!

per veure-ho a mida més gran, cliqueu l'enllaç de sota

http://www20.gencat.cat/docs/dasc/03Ambits%20tematics/03Families/08Usos%20i%20gestio%20del%20temps/compartim_el_temps/capsa_deines/documents/03.piramide%20de%20les%20tasques%20domestiques%20.pdf

Les rebequeries

Cap als volts dels dos-tres anys de vida apareixen, en més o menys intensitat i freqüència, les anomenades rebequeries. Són comportaments (plors, crits, tirar-se al terra, tancar-se, enfadar-se,etc.) que solen manifestar-se quan no es satisfà alguna de les demandes del nen/a, i amb el que busquen “sortir-se amb la seva”, obtenir allò que no han obtingut d'una altra manera.

Els pares hem d'entendre que aquestes rebequeries formen part del desenvolupament de l'infant i per tant, no cal agafar-s'ho com una lluita de forces, sinó com un símptoma d'afirmació de la personalitat i el desenvolupament del nen/a. 

Cal entendre que durant aquest moment “d'explosió”, no podem fer ús eficaç del diàleg ni de les advertències i que en aquests casos és recomanable allunyar-se de l'infant, si pot ser, desplaçar-nos a un altre lloc com si allò no anés amb nosaltres.

Si la rebequeria és en un lloc públic, que sol passar, li hem de prestar la mínima atenció i treure'l d'allà on som amb la màxima tranquil·litat que puguem. Tinguem-ho clar: quan menys cas fem d'una rebequeria, més garanties tenim de posar-hi punt i final.

Pedagogia Waldorf

Es tracta d'un sistema pedagògic força desconegut però molt interessant. Entrar en una escola que seguix aquest projecte és difícil, lluny i car.
A continuació poso un enllaç on hi ha una entrevista a Christofer Clouder, pedagog expert que explica en que es basa la educació a les escoles Waldorf.

Qué es la pedagogía Waldorf: entrevista a Christopher Clouder

www.bebesymas.com