Les rebequeries

Cap als volts dels dos-tres anys de vida apareixen, en més o menys intensitat i freqüència, les anomenades rebequeries. Són comportaments (plors, crits, tirar-se al terra, tancar-se, enfadar-se,etc.) que solen manifestar-se quan no es satisfà alguna de les demandes del nen/a, i amb el que busquen “sortir-se amb la seva”, obtenir allò que no han obtingut d'una altra manera.

Els pares hem d'entendre que aquestes rebequeries formen part del desenvolupament de l'infant i per tant, no cal agafar-s'ho com una lluita de forces, sinó com un símptoma d'afirmació de la personalitat i el desenvolupament del nen/a. 

Cal entendre que durant aquest moment “d'explosió”, no podem fer ús eficaç del diàleg ni de les advertències i que en aquests casos és recomanable allunyar-se de l'infant, si pot ser, desplaçar-nos a un altre lloc com si allò no anés amb nosaltres.

Si la rebequeria és en un lloc públic, que sol passar, li hem de prestar la mínima atenció i treure'l d'allà on som amb la màxima tranquil·litat que puguem. Tinguem-ho clar: quan menys cas fem d'una rebequeria, més garanties tenim de posar-hi punt i final.

És important no caure en el xantatge emocional, si ho fem i cedim, l'infant creu que les rebequeries són efectives i llavors pot utilitzar-les sovint per aconseguir allò que volen. Per tant, aconsello mostrar-nos ferms i no fer cas ni donar-li el que vol. A vegades és difícil perquè ho demanen amb una intensitat que sembla que els hi vagi la vida. 

Per no haver d'arribar a aquests extrems, hi ha una tàctica que a vegades pot funcionar (no sempre, depèn molt del nen/a o del moment): hem d'estar alerta i preveure que comença una rebequeria per tal d'aturar-la abans. Com? Es pot aturar mitjançant la distracció, reconduir la situació cap a una altra banda. A mi em serveixen, a vegades, frases molt teatralitzades com: -Ooooh, has vist quina lluna més gran hi ha avui? O bé, -Mira, m'ha semblat sentir un gos allà fora...anem a veure si hi és...

A vegades funciona i es distreuen i ens salvem de l'inici de la “performance” però això, malauradament no sempre és eficaç. Així doncs, si la rebequeria no es pot frenar, cal fer-ne el mínim cas, no enfrontar-nos-hi i no amenaçar-lo. Mantenir la calma i com he dit, retirar-nos de l'escenari i un cop ha acabat, se li ha de parlar, preguntar-li què li ha passat, intentar ajudar-lo a trobar altres maneres de reaccionar: “Què t'ha passat? Perquè t'has enfadat tant? Podries demanar les coses d'una altra manera...Cal fer èmfasi en el tema de les emocions, que sàpiga reconèixer-les i acceptar-les: “estaves molt enfadat, molt nerviós, trist..., què t'ha fet sentir així? És quasi segur que el nen o la nena no ens sabrà contestar a aquestes reflexions però anirà interioritzant i aprenent que ha patit aquest tipus d'emocions. Anirà prenent consciència d'altres formes d'expressió i podrà aplicar-les posteriorment.