dijous, 28 de febrer de 2013

Les rebequeries

Cap als volts dels dos-tres anys de vida apareixen, en més o menys intensitat i freqüència, les anomenades rebequeries. Són comportaments (plors, crits, tirar-se al terra, tancar-se, enfadar-se,etc.) que solen manifestar-se quan no es satisfà alguna de les demandes del nen/a, i amb el que busquen “sortir-se amb la seva”, obtenir allò que no han obtingut d'una altra manera.
Els pares hem d'entendre que aquestes rebequeries formen part del desenvolupament de l'infant i per tant, no cal agafar-s'ho com una lluita de forces, sinó com un símptoma d'afirmació de la personalitat i el desenvolupament del nen/a. 
Cal entendre que durant aquest moment “d'explosió”, no podem fer ús eficaç del diàleg ni de les advertències i que en aquests casos és recomanable allunyar-se de l'infant, si pot ser, desplaçar-nos a un altre lloc com si allò no anés amb nosaltres.
Si la rebequeria és en un lloc públic, que sol passar, li hem de prestar la mínima atenció i treure'l d'allà on som amb la màxima tranquil·litat que puguem. Tinguem-ho clar: quan menys cas fem d'una rebequeria, més garanties tenim de posar-hi punt i final.
És important no caure en el xantatge emocional, si ho fem i cedim, l'infant creu que les rebequeries són efectives i llavors pot utilitzar-les sovint per aconseguir allò que volen. Per tant, aconsello mostrar-nos ferms i no fer cas ni donar-li el que vol. A vegades és difícil perquè ho demanen amb una intensitat que sembla que els hi vagi la vida. 
Per no haver d'arribar a aquests extrems, hi ha una tàctica que a vegades pot funcionar (no sempre, depèn molt del nen/a o del moment): hem d'estar alerta i preveure que comença una rebequeria per tal d'aturar-la abans. Com? Es pot aturar mitjançant la distracció, reconduir la situació cap a una altra banda. A mi em serveixen, a vegades, frases molt teatralitzades com: -Ooooh, has vist quina lluna més gran hi ha avui? O bé, -Mira, m'ha semblat sentir un gos allà fora...anem a veure si hi és...
A vegades funciona i es distreuen i ens salvem de l'inici de la “performance” però això, malauradament no sempre és eficaç. Així doncs, si la rebequeria no es pot frenar, cal fer-ne el mínim cas, no enfrontar-nos-hi i no amenaçar-lo. Mantenir la calma i com he dit, retirar-nos de l'escenari i un cop ha acabat, se li ha de parlar, preguntar-li què li ha passat, intentar ajudar-lo a trobar altres maneres de reaccionar: “Què t'ha passat? Perquè t'has enfadat tant? Podries demanar les coses d'una altra manera...Cal fer èmfasi en el tema de les emocions, que sàpiga reconèixer-les i acceptar-les: “estaves molt enfadat, molt nerviós, trist..., què t'ha fet sentir així? És quasi segur que el nen o la nena no ens sabrà contestar a aquestes reflexions però anirà interioritzant i aprenent que ha patit aquest tipus d'emocions. Anirà prenent consciència d'altres formes d'expressió i podrà aplicar-les posteriorment.


5 comentaris:

  1. Molt interessant, gràcies per compartir-ho! Demà provaré tàctiques noves :) Sílvia C

    ResponElimina
  2. El que dius es molt acertat. Si aconsegueixes que girin l'atenció cap a una altra cosa, pots frenar-la. I un cop començada, també pots intentar raonar però no sempre funciona.
    A més hi ha nens més docils que d'altres. JO en tinc un de cada i he de provar diferents coses...
    Petons!
    Ana

    ResponElimina
  3. Keep calm and be pacient!
    Que maca la teoria, jeje, en fi...Nosaltres hem millorat moltíssim. L'Elsa ja no en fa gairebé i quan està contenta em diu 'mira mami, ja no ploro per marranades' (vol dir tonteries). El Llorenç gairebé no n'ha fet mai.

    ResponElimina
  4. La teoria és fantàstica, oi? jaja és veritat que hi ha nens/es per tot. La Bruna no en feia quasi mai o millor dit, quan la veia a venir, la podia distreure amb qualsevol cosa (lo del gos, o anem a mirar si hi ha aquell cd d música q tant t'agrada...)
    Ara amb la Julieta...ehem! és moooolt difícil tallar-li la performance i el millor que podem fer és no intervenir-hi i esperar q es cansi. Intento no posar-me nerviosa i pensar q plora pq realment a ella li va la vida, o sigui q està angoixada de veritat. Porten pocs anys en aquest món i no tenen un perspectiva clara de la vida. Per ells és una catàstrofe, segons què...
    El que si és molt important, és poder després parlar amb ell/a i dir-li que ha estat molt enfadat o enfadada, que això de tirar patades i cridar tant és perquè s'ha posat nerviós/a...que relacioni els seus actes amb una emoció. De gran les identificarà i les podrà gestionar millor. O això espero.

    ResponElimina