dijous, 4 d’octubre de 2012

El part

Aquesta setmana ha fet quatre anys que vaig ser mare per primera vegada. Després de molta curiositat, dubtes i certa por, vaig experimentar què és això de parir i la veritat és que, malgrat em va semblar fàcil i ràpid, amb el temps he anat veient coses que no em van agradar gaire i que vaig poder canviar (per sort) en el meu segon part.
Personalment penso que moltes dones no ens preparem massa de cara al part i creiem que és un tema mèdic, que està en mans dels professionals i que quan arribi el moment ens deixarem guiar pel que ens digui el ginecòleg o el personal de l'hospital. Això és almenys el que em va passar a mi: no sabia gran cosa tot i haver fet el curs de preparació del CAP (que deunidó de la informació que et donen malgrat el poc temps que dura). Em van ensenyar força, sí, però jo encara tenia molt clar que havia de demanar l'epidural per no sentir dolor. Això era una decisió meva que defensava als quatre vents perquè considerava que la ciència avança i que per què hem de patir si ho podem evitar.
Ironies de la vida però, l'epidural va resultar ser un problema ja que me la van punxar fins a tres vegades, deixant-me una sensació de no control del meu cos bestial i una tremolor a les cames molt desagradable. Durant l'expulsiu, em deien que empenyés i ho feia tot i no notar massa cosa. Això em va decebre molt.
Jo havia fet els deures molt ben fets: molta feina a casa rellotge en mà, controlant les contraccions i apurant l'arribada a l'hospital (tal i com recomanen les llevadores i ginecòlegs quan ets primerenca) però el resultat va ser que vaig arribar molt dilatada, massa... i dic massa perquè l'antibiòtic que em van haver d'administrar per via venosa pels estreptococs no va donar temps a acabar i, per tant, van tenir por que la nena agafés una infecció i la van haver d'ingressar a neonats 8 dies. Només va ser un ensurt, sí, però en aquell moment ens va causar molta angoixa.
De tot se n'aprèn a la vida i, amb el segon part, vaig experimentar una altra història totalment diferent: em vaig preparar força llegint i mirant vídeos, sabent quines etapes passa la dona i el bebè durant el part, i també tenia força clar que no volia que em punxessin l'anestèsia, tot i que tampoc em tancava les portes a fer-ho...
El resultat va ser un part molt bonic que no hagués pogut ser així sense el recolzament increïble del meu company, amb molt bon humor durant tot el procés, i amb molta sort d'haver trobat dues llevadores que van ser les que em van permetre aconseguir viure aquest moment tan meravellós. Per mi, la millor experiència de la meva vida.
Després d'això, animaria a tothom a fer un part natural si la cosa va com ha d'anar i no hi ha complicacions, és clar. La recuperació és espectacular, al cap d'una hora d'haver parit ja havia dinat i anat al lavabo. A més, et queda una sensació d'eufòria (producte de les hormones que es segreguen) que et dura mesos i evites la tan temuda depressió post part.
Entenc que la por ens freni i que els nostres metges no ens preparen per això, al contrari, quan els planteges tenir un part natural et miren com si fossis una mica il·lusa, o rara o toca-nassos... no ho sé. Potser això està canviant perquè cada cop sé de més gent que vol un part respectat i sense instrumentalitzar. Anem agafant consciència que hi ha altres maneres de donar a llum i no només dins una sala amb tot de gent examinant-te, molts cops sense ni preguntar, amb els peus damunt d'un potro, venuda als metges. No. No cal. Es pot parir en la intimitat, quasi a les fosques, amb bona companyia, en la posició en la que tu vols, i sense gent que entra i surt, opina i ni et mira a la cara...
Penso que la clau de l'èxit està en la ment, en no tenir por i en trobar personal a l'hospital que et recolzi. Parir és normal i ho hem de veure així. Tampoc cal fer massa preparatius... personalment no vaig fer res d'especial per aconseguir-ho només vaig confiar molt en mi, i, sobretot, en el meu cos. Estava tan convençuda que podia donar a llum fàcilment que això em feia estar tranquil·la i em va permetre que anés tot perfecte.
Endavant a totes les que us toca parir aviat, és un moment únic (amb o sense anestèsia), preneu-vos el procés amb bon humor junt amb la vostra parella i sobretot, aneu a parir sense por, amb el cap ben clar i amb moltíssima confiança en vosaltres i en el personal que us atendrà.
Que tingueu una horeta curta!






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada