La disciplina

Tot i que la paraula disciplina sempre s'ha relacionat o contextualitzat amb el militarisme, el càstig o la severitat, dins l'àmbit educatiu no és res més que ensenyar, no pas castigar. 

Personalment, no sóc amiga de cap mètode aplicat als infants, ja que em sembla que cada mare o pare té suficient criteri per poder aplicar el que vulgui, seguint sempre el sentit comú. Però la meva experiència com a mare i sobretot, treballant a les escoles, m'ha fet veure que aplicar certa disciplina en determinats moments és una de les coses més importants que els pares hem de saber imposar als nostres fills/es (després de l'amor i l'estimació, evidentment).

Un nen o nena que no ha rebut mai cap limitació es veu de seguida, sobretot es nota molt cap a finals del segon any de vida, que és, quasi segur, quan es comportarà com un malcriat i es mostrarà força nerviós buscant sempre a algú que li imposi aquests limitis perquè per ell mateix és incapaç. Com a pares, hem de fer esforços per aconseguir que els infants arribin, amb el temps, a poder ser capaços de tenir autodisciplina i això s'aconsegueix ensenyant-los des de ben petits. Això no vol dir que tots els nens/es que han rebut disciplina severa siguin un exemple a seguir i tinguin conductes modèliques, al contrari. Cal anar amb molt de compte de no passar-nos ja que pot ser contraproduent.

Hem d'entendre, d'entrada, que a cada etapa de desenvolupament hi ha certs comportaments que semblen massa agressius o descontrolats però que en realitat són normals. Si el que fem és reaccionar desmesuradament davant d'ells en aquesta fase exploradora, potser acabarem reforçant-ho. És a dir, si reaccionem amb contundència, el nen/a es preguntarà el perquè hi ha aquesta reacció i així, tendirà a repetir l'acció per intentar saber el perquè d'aquesta reacció dels pares. A mesura que ho va repetint, es pot convertir en una conducta compulsiva i inconscient, a vegades perden el control i això pot provocar molta tensió al seu entorn, fet que porta a l'establiment d'un cicle repetitiu.
Cal tenir clar que els nens/es petits necessiten tenir els seus pares que els facin de guia i els donin pautes per a poder aconseguir el procés d'autocontrol amb cert èxit. Perquè tot això resulti eficaç, necessitem temps i paciència, hem de gastar molta saliva i donar moltes explicacions encara que ens sembli que són massa petits o no ens entenen. També és important no intentar modificar la majoria de conductes que fan els nostres fills perquè ens moriríem en l'intent. Com deia, cal saber que hi ha etapes en les que els infants exploren, investiguen, no posen els dits als endolls per fer una malifeta sinó per curiositat, no pinten les parets per molestar-nos ni tiren coses a terra per fer-nos enfadar sinó que simplement estan aprenent, experimentant. No els hem de renyar ni castigar ni enviar a cap mena de “racó de pensar” per això, el que hem de fer és apartar-los dels perills explicant-los el perquè ho fem i sobretot, condicionar la casa per evitar “accidents”.

En el cas que la conducta que hagi fet ha estat recriminable i l'hem castigat per intentar que s'adoni que no ho ha fet bé, (entenent càstig com deixar-lo sense algo que li agrada, o a l'habitació una estoneta), hem de deixar clar que ho fem pel seu bé, perquè no podem consentir una actitud com la que ha mostrat i volem que no es repeteixi. Ha de saber que l'estimem molt, però que no ens agrada el que ha fet.

Procurarem sempre estimular a l'infant quan la seva actitud hagi estat positiva i, si no ens queda més remei i l'hem hagut de castigar, li farem entendre que la pròxima vegada intentarem que això no torni a passar. És important que l'infant hagi entès el perquè del càstig i perquè això passi, ha de tenir una certa edat i maduresa. Insisteixo en això perquè he vist nens de 1,5-2 anys ajaguts a un racó de pensar sense saber què hi feien allà (ja veieu com m'agrada el famós racó de pensar...).

Cal que tant el pare com la mare o altres persones que estan al càrrec dels nens/es, tinguin unes pautes comunes de com educar-los, no pot ser que determinades coses es permetin estant amb uns i no es permetin estant amb d'altres. Cal diàleg i consens entre els adults i posar-se d'acord perquè poden tirar-se per terra molts esforços fets. Tots sabem que els avis fan molt la vista grossa i com a pares ho podem consentir si només és en ocasions puntuals, però si realment passen moltes hores amb els nostres fills/es, potser caldria parlar sobre aquest tema i establir certes “normes”.

La tasca d'educar realment és molt dura, passem moltes hores fora de casa i quan hi som, només falta estar-nos barallant amb els nostres fills. Però cal fer un esforç. Si els eduquem seguint les pautes de l'educació positiva i donant-los confiança, tindrem molt de guanyat i evitarem al màxim el haver de posar constantment límits i càstigs.