No vull banyar-me!

Els nens i nenes passen èpoques. Això que sembla una frase que ho diuen només les avies és una veritat com un temple. De cop i volta, no saps ben bé quan ni com, els nens passen de gaudir moltíssim fent quelcom a no voler ni sentir-ne a parlar.

Un cas típic és el de la banyera. Sol passar cap als dos-tres anys més o menys, i si no anem amb molta mà esquerra es pot provocar una situació quasi de batalla campal pel sol fet d'entrar-hi. Per això, des d'aquí, us volem proposar petits trucs i idees que ens han funcionat i que volem compartir amb vosaltres.

La creativitat

Dies enrere vaig sentir una conversa de dues mares amb els seus fills/es que em va fer pensar. Les criatures estaven pintant el dibuix d’una samarreta; la nena volia pintar-la a la seva manera i la mare l’esbroncava dient-li que s’estava passant de la ratlla, que els núvols no eren grocs i que li deixés pintar a ella que ho faria millor. L'altra mare, semblava ser més respectuosa amb el que pintava el seu fill fins que va veure que agafava el color marró, aleshores li va dir que perquè agafava aquest color si n'hi havia de molt més bonics. El nen va deixar el color i va agafar un de blau que ella li havia acostat.

La importància de l'educació emocional

No fa pas massa anys, el sistema educatiu només estava preocupat d'assolir els objectius didàctics que marcava el currículum pertinent i per tant, no donava (o millor dit, en molts casos inclús reprimia) cap mena d'importància a les emocions i els sentiments dels infants. A les llars, moltes vegades també passava el mateix.

Al llarg dels anys, però, s'ha anat veient que moltes de les dificultats d'assolir aquests objectius educatius tenien la seva arrel en aspectes emocionals no resolts durant la primera etapa de la infància i es va veure la necessitat de dur a terme una proposta especifica (des de l'escola i des de casa), que permetés entendre millor com funcionen els nostres sentiments i com ens expressem, per tal de poder empatitzar amb els infants i millorar-ne les interrelacions.

Educar en positiu

Sabem del cert que un infant que creix dins un entorn familiar que li proporcioni seguretat, amor i comprensió és la millor manera de donar-los un bon desenvolupament emocional, físic i social.

La socialització primària en la família és del tot fonamental per a formar a futurs ciutadans adults, responsables i compromesos amb la societat. Això es pot aconseguir a través d'una paternitat responsable i positiva, basant-se en l'afecte però també establint límits i normes.

L'agressivitat de l'infant

Sortint de l'escola de la meva filla, l'altre dia una mare em comentava que la seva filla de 4 anys la pegava sovint. La nena a la mare.

-I llavors jo m'hi torno...perquè vegi que fa mal i que no és agradable. -Què haig de fer sinó? Em deia...

No és la solució. Els nens petits són uns grans imitadors i tenen com a model als seus pares. Si els seus pares peguen, ells també ho faran. Això és segur.

Hi ha criatures que demostren, ja des de ben petits, alguns gests o comportaments que podríem definir com a agressius. N'hi ha d'altres, en canvi, que mai han mostrat cap mena d'agressivitat. Això va com va...personalment en tinc una de cada, i crec sincerament que és qüestió de caràcter. Però es pot contar amb  algunes estratègies que ens poden ajudar a minimitzar-ho i ara per ara, és el que intento fer.

El joc

Volem començar el nostre blog amb un tema que trobem vital en el món del desenvolupament infantil: El joc. Jugar permet a l'infant el poder estimular, el saber utilitzar el seu cos i els seus sentits, el desenvolupar el seu pensament i la seva intel·ligència...
A vegades, tendim a pensar que el joc dels nens/es és massa infantil com per convertir-lo en part important a la nostra vida. Per als nens/es jugar és l’activitat que els hi avarca tot en la seva vida: treball, entreteniment, adquisició d’experiències, formes d’explorar el món que l’envolta...Jugant l’infant està en companyia, perquè el joc implica la sociabilitat.